jueves, 22 de marzo de 2012

Et portava primaveres a cada nit d'hivern.

La nit, freda i descoberta ens cobria amb un mant d'estels, tants, com petons volia donar-te. Caminaven per un carreró, pels carrers d'una ciutat antiga, fugint de la musica que ens ofegava i ens mantenia en silenci. Caminàvem, però, jo volia córrer, córrer amb tu, de la mà, fugint del passat que ens turmentava, que no ens deixava veure el present i que ens ancorava per assegurar-se de que no tinguérem un futur junts.Feia tan fred que no podia ni pensar, tu caminaves, mirant fixe el teu davant, segur que no em senties, que no podies veure el que era tan evident, clar, patent... I ara plore de ràbia, pensant tot el que podia haver sigut i que no va ser, però, està clar que per a tu sempre seré aquella xiqueta dolça que s'amagava darrere de cada somriure, que no era capaç de sostindre una mirada sense dubtar, que tenia por a les paraules de sucre i que et portava primaveres a cada nit d'hivern.

..

..