domingo, 21 de octubre de 2012

Ho sents? Sóc jo.

Hi ha moments que es millor viure'ls dues vegades, moments que es deurien de guardar en una capsa per tornar a olorar quan cadascú volguera, moments que es queden gravats a la retina, que et fan plorar quan els tornes a recordar, que et plenen de nostàlgia.
Perquè el final del nostre món es va donar una vesprada de maig, al teu pis, ens varem destrossar al teu pis, com a gats... A rebolcons, carícies, mossos, arraps... Vam produir una onada que va acabar amb tot. Envoltats de parets, tu et quedares allí, jo vaig marxar.
Baixant les escales sentint que tot es tombava quan jo baixava cada escaló, cada pas que donava s'augmentava la distància que ja ens mantenia separats.
I saps que aquestes ganes de plorar sols es curen amb una medicina. 
Saps que aquest moment aplegaria i no vares voler continuar, continuant sent a mi.
Però en realitat mai me'n vaig anar, sempre he estat amb tu, encara que segur que no t'has adonat, continue sent aquell sospir de bon matí, aquell calfred que sents cada dia que et fa posar el vell de punta, ho sents? Sóc jo.

..

..